Disposar d’una finestra per donar un cop d’ull a les vostres produccions que, després de passar pel bloc, es guarden un temps als portafolis de “Les vostres fotos” o a l’apartat “Els vostres llibres”.
Finalment hi ha l’apartat“Troballes”on hi guardo enllaços a vídeos que m’han interessat, sovint relacionats d’una manera o altra amb la fotografia.
Els vostres comentaris són molt benvinguts! Al peu de totes les pàgines d’aquesta web trobareu un espai per a escriure el vostre e-mail si voleu que us tinguem al corrent de les nostres novetats. Gràcies!
Sant Medir és el sant patró que dóna nom a una petita ermita romànica del segle XI, situada al municipi de Sant Martí de Llémena, a mig camí entre Llorà i el Pla de Sant Joan. Està una mica amagada entre la carretera i el riu i a poca distància del cràter del volcà del Clot de l’Omera. És d’una única nau amb àbsis semicircular. La façana principal, a ponent, té una porta de mig punt adovellada. El campanar és d’espadanya, d’un ull.
Avui us ensenyem l’ermita. La setmana entrant veureu els entorns, amb un mas enrunat.
“La influència de la tradició pictòrica va retardar el reconeixement del veritable camp creatiu que oferia la fotografia.”
Aquest suro-alzina (conegut a la zona com “surolí”) és una autèntica raresa botànica, segons els experts. Es tracta de dues espècies d’arbre de la mateixa família, una alzina i un suro, que han nascut i creixen soldats, formant un únic peu, amb els teixits units.
Una raresa com la d’aquest arbre de la Vall de Llémena no es dóna enlloc més del país, és un espècimen únic a Catalunya, cosa que ha merescut un cartell, al costat de l’arbre, que informa del fet amb cites de textos de Martí i Arnau Boada, que es rematen amb aquest comentari:
“L’escena sembla talment el resultat d’una nit esbojarrada, entre una alzina i una alzina surera. Un exemplar en dos; dos exemplars en un. Dues espècies diferents tot i que, genèticament, unides en una mateixa soca, i amb dos creixements troncals independents. Condemnats a viure perpètuament arrapats pel cuixam de la soca”
“Fotografio les coses que no entenc, aquest ha estat el meu interès des que vaig agafar per primera vegada la meva càmera. Considero que ara entenc menys que quan vaig començar a fotografiar, pel que no veig que arribi al final de prendre fotografies.”
“Implicar l’espectador en processos que vagin més enllà de mirar i contemplar les imatges és crucial. I això és una cosa del que cada vegada estic més convençut, però també és una cosa difícil perquè, diguem-ho així, no és precisament el que t’ensenyen a les escoles d’art.”
Racó de la vall de Llémena, prop del veïnat de Sant Medir
«Es diu que el gran pintor francès Paul Delaroche, en veure un exemple de les noves imatges realitzades amb la llum per Daguerre, va exclamar: “La pintura ha mort”».
Aquesta magnífica troballa només la podreu veure en aquest enllaç de TV3 fins a la mitjanit del proper dijous 25 de febrer!
Us queden només dos dies! Si no l’heu vist, no us la perdeu!
“La sal de la terra” (“The Salt of the Earth”) és un documental sensible i intens que s’endinsa en el treball d’un dels fotògrafs contemporanis més importants, el brasiler Sebastião Salgado, a través dels ulls del seu fill, Juliano Ribeiro Salgado, i del reconegut guionista, director i productor alemany Wim Wenders.
Durant els últims 40 anys, el fotògraf Sebastião Salgado ha viatjat pels cinc continents seguint els passos d’una humanitat en canvi constant. En aquests viatges, ha estat testimoni i ha documentat alguns dels esdeveniments més destacats de la història recent: conflictes internacionals, fam i èxodes. A través de les seves fotografies en blanc i negre, que no deixen indiferent l’espectador, el brasiler evidencia la brutalitat de l’ésser humà.
Però Salgado s’embarca ara en un nou projecte: el descobriment de territoris verges i paisatges grandiosos com a part d’un projecte fotogràfic gegantí que vol ser un magnífic homenatge a la bellesa del nostre planeta i una reflexió sobre la relació entre la natura i la condició humana.
A “La sal de la Terra” (“The Salt of the Earth”) el seu fill Juliano, que va acompanyar el seu pare en els seus últims viatges, i el director Wim Wenders, també fotògraf, comparteixen amb l’espectador la seva particular mirada sobre la vida i l’obra de Salgado.
(Extret de la informació que facilita TV3)
“Quan hom es troba davant d’una atrocitat, què és una bona foto ? em pregunten de vegades. En la meva resposta hi ha poques paraules: la fotografia és el meu llenguatge. El fotògraf està aquí per tenir la boca tancada, siguin quines siguin les circumstàncies, està aquí per observar i per fotografiar. A través de la fotografia treballo, m’expresso. A través d’ella visc.”
“La fotografia, que té tants usos narcisistes, també és un instrument poderós per despersonalitzar la nostra relació amb el món; i tots dos usos són complementaris.”
