Benvinguts!

Em mou a fer fotos el plaer intens de fer-les i editar-les, i el gust per compartir-les. Per això aquesta web té tres objectius:

  1. Tenir periòdicament informats del meu treball fotogràfic a les persones interessades, mitjançant aquest bloc que s’actualitza regularment.
  2. Ser una mena d’arxiu públic de les meves imatges i llibres digitals, mitjançant els apartats “Les meves fotos” i  “Llibres digitals”.
  3. Disposar d’una finestra per donar un cop d’ull a les vostres produccions que, després de passar pel bloc, es guarden un temps als portafolis de “Les vostres fotos” o a l’apartat “Els vostres llibres”.

Finalment hi ha l’apartat “Troballes” on hi guardo enllaços a vídeos que m’han interessat, sovint relacionats d’una manera o altra amb la fotografia.

Els vostres comentaris són molt benvinguts! Al peu de totes les pàgines d’aquesta web trobareu un espai per a escriure el vostre e-mail si voleu que us tinguem al corrent de les nostres novetats. Gràcies!


EL PALAU SOLTERRA

El Palau Solterra és un magnífic edifici del segle XV, d’arquitectura civil, que va ser la residència històrica dels Comptes de Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya).

Actualment acull el Museu de Fotografia Contemporània (Nacional i Internacional) de la Fundació Vila Casas. Situat a la localitat baix-empordanesa de Torroella de Montgrí, aquest museu fou inaugurat l’any 2.000.

Actualment exposa al voltant de 200 fotografies contemporànies d’artistes de diverses parts del món.

Pati interior del Palau Solterra. Es troba al centre de Torroella de Montgrí, al carrer de l’Església, número 10.

Terrassa del Palau vista de darrere un vidre moll per la pluja.

Addicionalment a la col·lecció permanent i a un cicle de conferències sobre història i humanitats, s’hi organitzen també exposicions temporals. Fins al 27 de novembre el fotògraf Jordi Esteva hi exposa la mostra de fotografia titulada L’impuls nòmada.

Com es pot veure en aquestes imatges, el Palau Solterra s’ha habilitat com a museu respectant elements arquitectònics originals que conviuen perfectament amb les seves activitats.

Les fotografies del Palau Solterra que apareixen en aquest post són imatges distorsionades de les que de veritat s’hi exposen.

Per Sant Jordi d’ara fa sis anys, vaig publicar el llibre digital Racons i detalls. Quadern d’apunts del natural sobre aquest particular Museu, que podeu fullejar a continuació clicant damunt la portada. També en aquest llibre s’han velat les fotografies exposades a les sales amb una taca de color sobreposada. Tal com s’explica més detalladament al pròleg del llibre, el que es pretén sobre tot amb aquesta ocultació de les imatges, és posar l’accent i emfatitzar el valor del continent i no pas el contingut del Museu.


“Veu més el que sap que el que mira”

Dr. Anicet Altés i Pineda, el pare de l’Ernest


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


ENYORANT EL COLORVIR

Als anys setanta del segle passat, quan ningú no podia ni imaginar la fotografia digital i la fotografia en color era inaccessible per als qui revelàvem les nostres fotografies en blanc i negre en precaris laboratoris casolans, un químic francès anomenat Pierre Jaffeux va inventar i comercialitzar el Colorvir.

Colorvir era una caixa màgica de tòners i tints, una col·lecció d’ampolles petites que permetien tenyir les imatges en colors insòlits a partir de les impressions originals en blanc i negre.

Colorvir era tot un festival d’efectes de color, alguns d’ells difícils de controlar cosa que no ens preocupava excessivament en aquells temps de psicodèlia.

En una fotografia en blanc i negre amb una bona gamma de grisos es podien boquejar els tons clars, tenyint amb un o diversos colors només els grisos mitjos i foscos amb virats i tints, a més de poder realitzar solaritzacions, sulfuracions…

Els efectes eren espectaculars i sorprenents, molt interessants per a la fotografia publicitària o per a la fotografia artística experimental.

Colorvir va anar passant de moda paral·lelament a la popularització de la fotografia en color, fins el punt que avui només es pot aconseguir en alguna subhasta o botiga de material fotogràfic antic.

Avui he intentat emular els efectes i els resultats del Colorvir a partir de les infinites possibilitats dels programes d’edició de les imatges digitals.

Aquestes fotografies són les mateixes que la setmana passada vaig publicar en blanc i negre en aquest mateix bloc, manipulades ara cercant els “efectes Colorvir”


“La materialitat de la fotografia argéntica concerneix a l’univers de la química, al desenvolupament de l’acer i del ferrocarril, al maquinisme i a l’expansió colonial incentivada per l’economia capitalista. En canvi, la fotografia digital és conseqüència d’una economia que privilegia la informació com a mercaderia, els capitals opacs i les transaccions telemàtiques invisibles “.

Joan Fontcuberta


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


INFLABOUS

L’inflabous (Tragopogon dubius) també conegut amb el nom popular de barba de boc, fa el cap de la llavor molt semblant però clarament més gran que la xicoia (Taraxacum officinalis) i assoleix més del doble d’alçada que aquesta podent arribar gairebé al metre d’alçada.

El cap de llavor de la xicoia són els populars “angelets” que la mainada recull per a fer volar les llavors bufant-les. Aquesta planta té noms populars diferents segons la contrada: pixallits, apagallums, cama-roja, lletsó d’ase, llumenetes, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, llicsó, etc.


“La selecció del contingut apropiat a la imatge ve de la delicada unió entre l’ull ensinistrat i la ment amb imaginació“.

Berenice Abbott


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


TRIST ANIVERSARI

Avui es compleixen deu anys de l’inici de l’incendi forestal que va cremar durant cinc dies boscos, conreus i tot el que va trobar per davant a l’Alt Empordà.

Varem ser testimonis en primera línia d’aquella catàstrofe ecològica i varem fer aquest llibre d’imatges més que com una crònica dels fets, com una denúncia.

Durant aquests deu anys la crisi climàtica s’ha agreujat, els incendis forestals són cada vegada més devastadors i incontrolables. Salvar el planeta ha esdevingut un repte cada vegada més urgent. Més enllà de les bones paraules, els qui tenen el poder i els recursos s’han limitat a posar una tireta per a contenir una hemorràgia femoral.


“Els necrocapitalistes ens volen cecs, sords, muts, amnèsics, insensibles, descervellats, màquines de treball i consum.. (…) Per veure la bellesa i la bondat del món cal no aturar mai la lluita perquè el planeta sobrevisqui a tots els verins que els humans li abocam damunt, dedins, pertot“.

Biel Mesquida


IMPORTANT: Obviament, si voleu veure com cal les imatges del llibre feu-ho en una pantalla més gran que la de l’smartphone.

IMPORTANT: Obviously, if you want to see the images in the book properly, do so on a larger screen than your smartphone.

IMPORTANT: Évidemment, si vous souhaitez voir correctement les images du livre, faites-le sur un écran plus grand que votre smartphone

IMPORTANTE: Obviamente, si desea ver debidamente las imágenes del libro hágalo en una pantalla más grande que la del smartphone

.


PELAR SURO

Pelar suro (també es diu llevar el suro) és la feina d’arrencar l’escorça de les alzines sureres (Quercus suber) amb l’ajuda d’una destral, fent palanca amb el mànec per desprendre el suro i anant en compte de no arrencar la capa inferior, anomenada escorpit, que és la que generarà una nova capa de suro.

Diuen els qui hi entenen que la millor època de l’any per a fer la pela és de Sant Joan a Sant Jaume. Un cop llevat, es fa un tractament a la soca de l’alzina surera per tal de prevenir infeccions a l’arbre, que ha de tenir uns 50 anys per poder-ne fer la primera extracció. Després es pot tornar a pelar cada 10/15 anys. El suro no només serveix per a fer taps, és un material ignífug i molt aïllant, per la qual cosa protegeix l’alzina surera. Per això, en cas d’un incendi forestal, és de les primeres plantes que rebrollen.

Si el llevador és maldestre, les cicatrius a l’escorpit poden ser freqüents…
…i algunes vegades enormes. Si han arrencat una part de l’escorpit deixen la fusta a la vista i la cicatriu no es tanca.
A una de les façanes del Museu del Suro de Palafrugell hi ha imatges sobre la pela del suro d’una magnífica exposició de fotografies de Michele Curel que es va fer ja fa un parell d’anys.
Museu del Suro de Palafrugell (https://museudelsuro.cat/)

“No vas i et limites a fer una foto. Vas a construir una història. Al capdavall, crec que els fotògrafs documentalistes som gent a la qual ens agrada explicar històries“

Sebastião Salgado


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


GENOCIDI DE SREBRENICA

Aquests dies es commemora el 27 aniversari del genocidi de Srebrenica (juliol de 1995), l’assassinat massiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Com a mínim 8.000 homes bosnians, des d’adolescents fins a ancians, van ser assassinats per l’Exèrcit de la República Sèrbia a la regió de Srebrenica, a Bòsnia i Hercegovina.

Cada any per aquestes dates, el periodista gràfic i mestre de fotografia gironí Miquel Ruiz difon, en memòria d’aquelles víctimes i de les seves famílies, aquest recull de fotografies titulat “Srebrenica, el silenci de la memòria”, que és un emotiu testimoni de la seva experiència personal a Bòsnia. Una experiència de la que no va sortir indemne, ja que l’ha marcat per tota la seva vida.

Des d’aquesta web ens afegim solidàriament a la seva campanya perquè, com diu la dita, “qui no recorda el passat, està condemnat a repetir-lo“.

(Cliqueu damunt la imatge per a veure el reportatge)

A 6qsite.com ens sentim orgullosos i agraits a l’autor per poder incorporar aquestes tan dramàtiques com precioses imatges a l’apartat “Les vostres fotos”, per tal que sigui fàcil tornar-les a contemplar sempre que vulguem.

També en aquesta mateixa web us recomanem de veure un altre interessant reportatge fotogràfic d’un viatge també fruit de la solidaritat i l’altruisme d’en Miquel: Viatge al cor de la malària.


“Quan veus els desastres de les guerres és difícil ser optimista. La veritat queda oculta pel fragor dels combats i el comportament dels assassins. El contacte amb les víctimes permet tenir esperança i, fins i tot, confiar en una millora del comportament humà en el futur. Els responsables de tant de sofriment s’amaguen darrere d’una nebulosa d’interessos o sigles. Multinacionals del petroli, indústries armamentístiques, governs indesitjables. Els dimonis de les crisis tenen moltes potes. Una dada que ho explica gairebé tot: els cinc països amb dret a veto en el Consell de Seguretat de l’ONU són els majors fabricants d’armament del món”.

Gervasio Sánchez


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.

COLZA, final de cicle

Recordeu les extensions grogues de la flor de colza (Brassica napus oleifera) d’aquesta primavera passada?
Doncs aquest final de juny aquells camps oferien aquest altre aspecte.
Les tavelles amb les granes de colza ja havien madurat, s’havien assecat -tot i el verd d’algunes tiges- i ja estaven a punt per a la recolecció (puig de Sant Grau a l’esquerra i Rocacorba al fons, a la dreta).
Les màquines de segar i batre (altrament anomenades “recol·lectores” com a traducció del castellanisme “cosechadores”) entraven als camps per a fer la seva feina de collir i separar de la palla les preuades granes de colza.
Aquest és el rostoll que quedava al camp. Tiges tallades i molta pallofa del rebuig que produeix la màquina de segar i batre en separar el gra de la palla.
Les tavelles i la grana de la colza són, com podeu veure, molt petites. Les granes més grosses arriben als dos milímetres de diàmetre.
Aquí veiem la grana de colza més d’aprop. Quan surt la grana de la màquina encara té alguns residus de les tiges i de les tavelles.
S’utilitzaran aquestes granes per a fer oli de colza i també biodiesel. Del que queda, després de premsar aquestes granes per treure’n l’oli, en diuen “turtó”, que és un excel·lent farratge pels animals ja que porta molta proteina.
Segons la Vikipèdia, la colza és la tercera font més important d’oli vegetal i la segona de proteïna vegetal a nivell mundial.

La traducció adequada del proverbi xinès una imatge val més que mil paraules hauria de ser, més o menys així: El significat d’una imatge pot expressar deu mil paraules. Aquesta traducció ens fa pensar en una síntesi entre la paraula i la imatge, més que en un reemplaçament de la imatge sobre les paraules“.

María del Carmen Oleas


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


SUDARI

Fa molta calor. La sequera persisteix i un llençol brut format per algues d’aigua dolça completament deshidratades, cobreix algunes parts del llit de la riera del Llèmena. Restes de tiges de plantes que romanen dretes, en cobrir-les aquest sudari formen com montículs d’un paisatge desolat, desèrtic, com si fos d’un altre món. Brots de plantes resilients trenquen aquesta cobertura asfixiant i treuen el cap com necessitant urgentment aire per respirar. Tot té un aire sinistre i malastruc…


“Fem fotos per negar la possibilitat de la mort, per parar el temps i el seu pas per nosaltres. Però tota fotografia, en col·locar-nos indiscutiblement en el passat, suposa una sentència de mort en petit, una predicció de la nostra defunció en un futur. Cada instantània, independentment del seu subjecte, encarna aquest missatge paradoxal: dóna fe que el temps ha passat i que el temps passarà inevitablement, per la qual cosa sempre manté un discurs paral·lel sobre la vida i la mort.“

Geoffrey Batchen


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


GIRONA, PER L’ENTORN DEL MERCAT DEL LLEÓ


“Temàticament, el món dels somnis i de les metamorfosis també ocupen la imaginació del fotògraf avui en dia […] però queda molt territori sense explorar […] combinar les imatges convencionals de la càmera i de la lent d’aquesta manera, implica un balanç tan definit entre el racional i l’irracional que ha desconcertat gairebé tots els fotògrafs que ho han intentat“

Henry Holmes Smith


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.


GIRONA, PLAÇA I MERCAT DEL LLEÓ (2 DE 2)

El nom de la plaça i del mercat prové del lleó que hi ha dalt de la imponent columna del monument, erigit el 1909, inaugurat en els actes de commemoració del centenari de la “Guerra del francès”, en homenatge als heroics defensors de Girona durant els cruels setges que patí la ciutat en els anys 1808-1809.


“La vocació més gran de la fotografia és explicar l’home a l’home“

Susan Sontag


IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa per e-mail les comprimeix molt i perden molta qualitat.