«En moltes ocasions considerem que les fotografies vénen de fora cap a dins, però personalment sento que fotografiem amb l’ànima: de dins cap a fora. Tot el que ocorre en la nostra vida influeix en la forma en què observem el món, i en conseqüència, això és el que expliquem a través de les nostres imatges«.
Esteban Toro
El teu arbre em recorda el meu de la platja. Els dos els veig amenaçats: el teu amb un signe sospitós, el meu com una gran nosa al desenvolupament de la vida de platja (casetes, dutxes, xiringuitos, tumbones, etc). Ja veurem amb els anys com sobreviuen.
La foto de la canya, amb aquestes llums tant tenues i boniques, I les dues canyes que l’acompanyen i honoren, em suggereix el renaixement d’una princesa, amb aquestes pomets de fulletes tan delicats i vibrants. Tot digne d’un petit altar, sobri com correpon a l’estètica de les canyes.
Artur
> El 15 ag 2021, a les 8:03, 6qsite va escriure: > > >
Me gustaMe gusta
Tens raó, hi ha moltes semblances entre els nostres dos arbres. A mi em crida l’atenció la solitud de tots dos, la manca de protecció gregària que tindrien en un bosc. Tots dos donen la sensació de ser el darrer vestigi, «los últimos de Filipinas» d’una zona deforestada per l’ambició humana… Fan nosa, el meu a l’afany del pagès d’engrandir els límits del terreny cultivable per guanyar una «aumosta» més de gra; el teu a l’afany depredador de quatre xiringuiteros desgraciats, que no saben apreciar la riquesa impagable de l’ombra d’un arbre a la platja, on poder refugiar-nos per llegir una mica els qui som poc amics del sol, mentre esperem que la família arribi al punt just de cocció i torramenta…
I m’agrada molt el poètic comentari que fas de la foto de les canyes. Gràcies!
Me gustaMe gusta