Aviat farà un any que ens va visitar l’huracà Glòria. Les ribes del Ter i de la riera de Llémena van quedar plenes de troncs d’arbre que van arrencar i arrossegar les seves imponents i turbulentes crescudes, juntament amb altres andròmines que van trobar al seu pas. Els treballs de neteja de les lleres van anar separant la brossa i agrupant els troncs en unes monumentals estibes, algunes de les quals heu vist fotografiades en entrades d’anteriors d’aquesta web. A poc a poc, se’ns van anar fent familiars aquelles piles de troncs i es van anar integrant al paisatge.
Un capvespre d’aquesta tardor vaig tornar a passejar per aquells paratges. M’hi esperava una sorpresa. Tot d’un plegat, en un revolt del camí, vaig veure a uns dos-cents metres un puig, una muntanyeta nova, a la zona on hi havien hagut fins feia poc els troncs apilats. Els raigs del sol ponent la tenyien d’un color vermellós. La textura de la superfície sense vegetació d’aquell turó, juntament amb el color rogenc i la seva forma em van fer exclamar: Òndia! l’Uluru a la Vall de Llémena!!
Feia un parell de setmanes que no passejava per aquesta zona i aquests quinze dies havien estat suficients per a que potents màquines trituradores de fusta convertissin les enormes piles de troncs en aquest Uluru particular. Pocs dies més tard, aquestes tones de biomassa van desaparèixer i en aquests moments, segurament transformades en pellets, el meu Uluru particular deu escalfar un grapat de llars…
«Sentir i fotografiar allò que ens fa vibrar no ens assegura que els altres sentiran el mateix en veure la imatge. Però una vegada s’ha descobert què és el que volem despertar en els altres, el saber que hom pot anar a les palpentes mentre ho intenta, constitueix ja un desafiament».
Minor White
