Al paradís de la Vall del Llémena hi ha una petita font, ferèstega i obscura, amagada i oblidada, que el pas del temps atura. En diuen la Font del Raig.
El sol ni la coneix. I sembla que ningú no li agraeix el raig silent i fresc de l’aigua pura. Tampoc ningú no se l’escolta, ni la neteja, ni en té cap cura.
Pacient, conscient i sàvia, veu a venir els mals temps de més sequera i ardent temperatura, però la Font del Raig amb dignitat procura complir cada dia amb els seus deures, sense cap excusa.
Senzillament. Sense contagiar-se de la general desmesura, estultícia i cara dura.
“i si a una cosa li doneu / molt poc valor tots, prô n’hi ha un / que se l’estima, cadascun / de nosaltres hi podrà veure / que és l’amor d’aquell, que deu creure / que allò el farà feliç, almenys, / o alguna cosa més, o menys, / absurda -però es veu que aquest / no segueix pas el camí dret / de considerar que les coses / són mortes i, els homes, coses“
Enric Casasses (Onze versos del llarg poema “La cosa aquella”)
IMPORTANT: Si les voleu veure com cal, gaudiu les imatges sempre que pugueu directament a la web i en una pantalla més gran que la de l’smartphone. La tramesa automàtica per e-mail als seguidors/es d’aquest bloc, les comprimeix molt i perden molta qualitat.
Els comentaris estan temporalment desactivats.
