Pep Guardiola, català, entrenador del Manchester City Futbol Club ha estat investit la setmana passada doctor honoris causa per la Universitat d’aquella ciutat. En el bonic i sentit discurs d’agraïment ha demanat la implicació de tothom per aturar el genocidi de Gaza. No em puc aguantar les ganes de reproduïr aquest fragment, és la meva gota d’aigua:
“És molt dolorós el que veiem que està passant a Gaza. Em fa mal a tot el cos. I deixeu-me ser clar: no es tracta d’ideologia, no és qüestió de si tinc raó o no: això va d’amor a la vida. De preocupar-nos pels veïns.
Potser quan veiem nens de quatre o cinc anys morint en bombardejos o en hospitals que ja mai més seran hospitals podem pensar que això no és cosa nostra. D’acord, està bé. Però compte, perquè els propers nens de quatre o cinc anys seran els nostres. Perdoneu, però quan cada matí veig el malson dels infants de Gaza penso en els meus fills: la Maria, el Màrius i la Valentina. I tinc molta por.
Potser aquesta imatge ens sembla molt lluny del que vivim ara, i us podeu preguntar què podem fer-hi. Això em fa pensar en una història: un bosc està en flames i tots els animals estan aterrits, indefensos. Però un ocell petit va i ve des del mar portant gotes d’aigua al bec. Una serp se’n riu i li pregunta: “¿Per què ho fas? Mai apagaràs l’incendi”. L’ocell respon: “Sí, ja ho sé”. “Llavors, ¿per què ho continues fent?”, li pregunta la serp. “Només estic fent la meva part”, respon l’ocell per últim cop. L’ocell sap que no apagarà el foc, però es nega a no fer-hi res.
En un món que sovint ens diu que som massa petits per marcar la diferència, aquesta història em recorda que el poder d’un individu no té a veure amb l’abast que té el que fa, sinó amb la tria que fa. De plantar cara i negar-se a quedar-se en silenci en els moments més importants”.
